Un article memorable de "Ens en farem la carcanada" (Altaveu, Ripoll 18 de juliol de 1936).

El juliol de 1936 un periodista ripollès que es deia Francesc Palau va escriure l'editorial del setmanari Altaveu ( Any VI. Núm. 239. Ripoll, 18 de juliol de 1936).

El setmanari Altaveu és una publicació de les més prestigioses de la premsa comarcal ripollesa. Es subtitulava "Setmanari del Ripollès". El seu primer número va aparèixer el 19 de setembre de 1931. El seu darrer número (datat el 18 de juliol) era el número 239 de la publicació.

El seu director era Joan Vilalta i Arbós i encara avui ens sorprèn per una maquetació avançada i moderna. Altaveu (1931-1936) estava arrenglerat en les posicions d’Acció Catalana.

Els seus impressors foren la Tipografia Ripollesa de Daniel Maideu i, a partir del número 188 ( Ripoll, 20 de juliol de 1935), la Imprenta de Llorenç Bonet. Dos dels més importants impressors ripollesos estigueren, doncs, darrera de la publicació.

L'editorial que mereix la nostra atenció, d'ara fa 79 anys, tenia un títol premonitori "Ens en farem la carcanada".

Ens en farem la carcanada
Es impossible que ho resisteixi. El cos social no pot aguantar tantes calaverades. Dematí, tarda i nit. Dies, setmanes i mesos. Ja fa mig any que dura la murga i el que pot durar si amb cataplasmes hom vol curar-lo. Els aires de violència han aconseguit de malmetre-li tot l’aparell respiratori. Apunteu l’orella i escolteu. Ningú no respira a ple pulmó. En lloc de respirar, bufar és el que fem encara gràcies. Aneu-vos-en al cor. Amb tants d’ ensurts, esglais, emocions, assassinats, fantasies desbordades i odis organitzats, no hi ha cor que triquetegi a satisfacció dels facultatius. Resseguiu l’estòmac. Analitzeu la sang. Observeu els ulls. Res que funcioni com cal, ni res que es trobi amb les condicions degudes. Tot està desballestat. Fins el fetge el qual aguanta rocs i no pedres. Es més, 1’ossamenta ja cruxeix i el mal de Pott comença a minar-la. Qui més qui menys tothom va corbat. Ja no hi ha qui aguanti la línia. Ni les senyores. M’equivoco. El «Civilón». El salamanqui indultat a Barcelona. Hom assegura que estima els homes. Santa paraula. Si de mi depengués no tornaria a Salamanca. S’aturaria pel camí i l’exhibiria a xics i grans, els de sang blava i els de sang roja i els diria: «Civilón», estima els homes. Imiteu-lo, que no és cap vergonya imitar les bèsties, quan les persones s’han animalitzat en tan gran manera.
Algú dirà: literatura. Potser si. Potser no. Al capdevall escarnim als altres amb l’avantatge que la nostra de literatura és d’un dia i a ningú no perjudica. En canvi, la dels altres fa sis mesos que dura i temem que ens faci perdre fins la carcanada.
El temps cuidarà de dir-ho.

Francesc Palau Sayós, pare del industrial Josep Palau Francàs, un dels creadors de Soler&Palau, la multinacional de butxaca ripollesa del sector de la ventilació,ha estat un dels grans periodistes ripollesos.

Francesc Palau Sayós, a més de la dedicació professional (com apoderat de Talleres Casals i, posteriorment responsable de la part comercial de S&P), tenia una vocació secreta de periodista i literat. D'ell és també un celebrat article titulat "La portada en peligro" (El Ripollés26 de setembre i 10 d’octubre de 1959), signat com "Cesc”. 

Periodista, historiador?

Algunes vegades s’ha posat al costat del meu nom i cognom l’afegitó de historiador.

Tinc que confessar que em neguiteja aquest titulació. Jo sóc periodista, per titulació universitària, i encara que la meva afició per la història ha estat una constant des de molt petit, i hagi escrit història, que tingui llegits molts llibres sobre història i metodologia històrica; quan se m’adjectiva com historiador tinc recances. I, tinc que dir-ho alt i clar, m’hagués agradat ser historiador, amb el títol corresponent.

La veritat és que entre un periodista i un historiador no hi ha una actitud massa diferent. Els periodistes han estat, potser amb massa laxitud, qualificats com “historiadors del present”. En aquest sentit, els historiadors (almenys això s’aconsellava) necessitaven allunyar-se dels fets, no ser contemporanis.

Els periodistes són uns professionals que tenen com a base del seu treball donar informació als ciutadans mitjançant el que es diuen mitjans de comunicació massius. Però alhora ho han de fer mitjançant una metodologia que, molt simplement, podríem dir que ha de vehicular les informacions fent servir els cinc “W” (una terminologia anglosaxona): Què? (What?), Qui? (Who?), Quan? (When?), On? (Where?) i  Per què? (Why?).

Respondre a aquestes qüestions no és també la funció de l’historiador quan explica els fets?

No estem pas, doncs, gaire lluny.

Els historiadors necessiten treballar sobre documents o informació arqueològica. Els periodistes agafen el fets, els comentaris i les opinions i, en calent, les divulguen.

Potser hi ha una pràctica periodística que no s’escau a la tradició dels historiadors.

El periodista, en el seu ADN, tenen un altra element consubstancial: els hi cal estar present en el lloc que succeixen els fets, els hi cal estar al costat dels protagonistes, la seva presència al lloc.

En aquesta part, tinc que dir que sóc, malgrat que hagi fet de historiador, un periodista. Més enllà d’estudiar i analitzar fets històrics, tinc moltes vegades la necessitat de visitar el lloc dels fets, d’estar en el lloc de la notícia, de la història. Molt segurament en aquest aspecte tinc una deformació professional, que alhora enriqueix molt.

Un conte ambientat al Ripollès de Jaume Massó i Torrents: "El contrabandista"

Fa ja unes setmanes vaig oferir uns dels contes de Jaume Massó Torrents, d'un dels seus reculls Croquis pirinencs, ambientats al Ripollès.

Avui ofereixo una altra mostra del treball literari de Massó Torrents, un narració ambientada a la vall de Camprodon i al Conflent.

Aquest treball va formar part del tercer lliurament de Croquís pirenencs (tercera serie).  Jo l'he trobat a Revista de Catalunya (Any I. Núm. 1. Barcelona, 3 d’abril de 1912), dins d'una secció titulada "Prosistes catalans d'ara"

Un contrabandista 

En Cames havía arrencat de Vilallonga i feia tota la pujada a cavall fins ben aprop de les roques d'en Mercé. Desde algunes sortides s'estalviava a les costes perqué'l cançaven; a les baixades, en canvi, encara estava a punt de doblar el camí qualsevol; lo cert es que en ell no era ben bé un mèrit perquè tes seves carnes eren llargues i tenia la petja ferma i segura. La seva flaquesa li provenía del pit.

Se’n solía endur en Tubau com a moço de peu, en Tubau que no callava mai tot lo llarg del camí, un pic havia encetat la conversa. Pel poble enraonava poc, era només en posant-se en marxa que li entrava la parlera. Pensava alt, i totes les qüestions de veinat i les xafarderies de la seva muller les anava descapdellant a tota veu, tot seguint l'euga i, en ocasions que la costa era sobtada, agafant-se-li a la cua. En Cames, mal colocat dalt de la bestia, sense respondre-li mai, se deixava condormir amb la xerrameca del vell. En Tubau se alabava d'haver estat presoner dels carlins a Camprodon, ont mai tenia recort d'haver patit més fam ni més gana; d'ençà d'aquell fet s'alabava també de no creure en capellans ni en metges, car tots anaven al seu negaci, com ell mateix. Tota la seva fé se concentrava en les oracions i les creus que solía fer la seva dona, que tot ha curava i tot ha sabia. Parlava de les seves cures amb certa unció i creia fermament, com ella, en les arts de bruixeria i en revinents i en malsdonats i en la gent que fa patir.

En Cames, rebrot d'una niçaga de pastors, carnicers i tractants en bestiar, s'havía tornat a entregar al contrabándol, d'ençà que havia complert el servei. De noi i de jovenot havia sempre seguit al seu pare; era un dels més guapos sapats minyons d'aquells rodals. El motiu li venia de que, assegut, pareixia no saber que fer-se de les cames i també de les llargues gambades que pegava en posant-se a caminar. 


Durant els tres anys d'artiller va espatllar-se bon xic, la seva complexió no essent apta pels abusos als quals amb alguns companys d'armes s'havia entregat. Malgrat això, amb el seu aire formalot, poc rialler de natural, amb la mateixa conciencia havia servit en l'exèrcit que ara complia’l seu arriscat negaci del contrabándol. Estava al caire de tombar els trenta i restava fadri, vivint sol amb sa mare. Feia extrany veure aquel homenás montat i a peu un vell de setanta, menut i secalló.

No gaire lluny de l'indret dels rocs d'en Mercé, en Cames va descavalcar i en Tubau amb l’euga varen entornar-se'n, emprenent la devallada. Durant un tall de camí encara l'airet matinal ens trametia alguns mots saltats del llarg soliloqui a alta veu d'en Tubau, que anaven fent-se confosos gradualment a mesura que la distancia'ns separava; una estona vàrem passar que encara'l sentíem sense veure'l.

El día, que havia anat trencant durant la pujada deixant-nos tot just entreveure'l veinat de Feitús als nostres peus, ja era ben alt al punt d'entrar en la collada del Costabona. Aquell maig era ben dolç; tan mateix de les clapes de neu que a raigs mormoladors s’anaven fonent, hi esclatava la més espléndida florida de jonquilles formant altres clapes d'una nova blancor piguellejada de groc, exteses gaire bé tant com aquelles que la neu formava. Després, en arribant als rocs de Rotlá, en Cames ens els ensenyava com reliquies d'aquell personatge que la llegenda ha transformat en un Hèrcul pirenenc: la rpcaça enorme ont ell seia amb les marques ferotges de sa masculinitat, l'abeurador del seu cavall; i, tot mostrant-nos-els, ens deia: «Aquí ell i el seu cavall se reposaven quan venien llaçats.»

En una de les tantas fonts de la Perdiu que’s troben pels alts paratges, provinents de les neus en fosa, vàrem fer un prim dinar. Els daltabaixos ens voltaven i podíem posar una cama a França i l'altra a Espanya sense adonar-nos que allò fossin fronteres. En Cames se’n reia pla bé de les demarcacions dels Estats, que en aquells baralts no s'hi veu rastre de fites! Comprava bestiar al Conflent i entrava ramades de xais i de vedells de la manera més traçuda que podia, havent sabut trobar la manera de prescindir dels carrabiners que, per altra part, no'l solien gaire molestar. Oh el ferest paisatge ont reposàvem ageguts de cara al cel i els braços sota'l cap! Lleugeres bromes passaven galopant i la màgica volta del cel romania perxò quasi sempre rasa, llisa; tot a l'entorn nostre unes grans llepades de neu formaven cresteres i baumes brillejantes tot dentellejant aprop dels rierols en que's foníen. Sobtosament se va fer sentir un brogit de rocs que s'escorrien per un tarter i en Cames ens senyalava un isart, que va passar rabent aprop nostre. Tot seguit divisàrem un escamot de sis, alerta'l cap airós, que desapareixia quasi sens tocar terra, volant, deixant-nos com una halenada de gracia i de llibertat.

Mes la jornada era encara llarga i les hores comptades: ens calia apretar el pas. En Cames no era massa amic de garlar, mes li agradava mostrar-nos quelcom pel camí. En el desolat pla de can Magre ens va fer veure la calavera d'un vedell perdut per el en el darrer viatge, en mig d'una furiosa tempestat de vent. Ens parlava, amb frases curtes i trencades, de les amargures de l'ofici, dels perills del mal temps i de les neus, de lo arriscat que es passar bestiar per aquelles altituts.

Per les esquerdes de Roja varem anar a parar, pel llarguíssim camí empedrat de la Tira, nom que tant ofén als seus veins, al vilatge de Pi. A la plaça hi havien bailes; les noies lluíen llurs cofes les millors i algunes hi duien enrondada una corona de flors; llurs fringaires, vestits vulgarrnent de negre, hi feíen bracet, amb desig de emportar-se-les a un lloc solitari.

El nostre company de camí allí acabava’l seu per aquell dia: a Pi havia trovat coneixences, quasi tothom li deia quelcom. A nosaltres se'ns va presentar a mateix l’instituteur, un francès del nord que's trobava expatriat en aquell vilatge català. Tenia l'aspecte miseriós i no semblava fer de gust el seu delicat ofici; a les poques paraules ens va fer sentir tot el seu despit contra la llengua parlada en aquells pobles; aviat vàrem compendre com devia fer-lo sentir encara més, aquell seu despit, an els fills d'aquells pagesos i de quina manera més poc agradosa’ls devia fer apendre la llengua que ell tenia com a natural.

A entrellusca vàrem pendre comiat d'en Cames, a la fosca emprenguérem el camí dret a Sagorra i a Vernet. Com que no'ns mancava delit després d'aquella llarga jornada a peu, trobant els juglars a punt de fer bailar, en arribant a la plaça de Vernet, encara vàrem fer-hi un parell de balls abans d'entregar-nos de plè a les delícies del repòs.

Al cap de cosa d'un any, de passada cap a Setcases, vàrem deturar-nos a Vilallonga preguntant per en Cames. El simpàtic contrabandista havia mort tísic. Al cap de poca estona trovàrem en Tubau que'ns ho va dir senzillament, i vàrem conèixer la trapacera de la seva muller, petitona i de llavis prims, que amb un aire saberut, entre una colla d'altres coses, ens va dir:

«Si sa mere li hagués fet els perfums que jo li deia — farigoles, pinyes bordes —, potser se hagueren estobat un xic els canons.»