Massó Torrents: Croquis pirinencs (L'Avenç, 1903)

Dos relats de Jaume Massó Torrents ambientats al Ripollès: "El correu de Camprodon" i "En Valentí", de Croquis pirinencs (1896)

Ahir vaig comprar per 2 € a una llibreria de vell de Barcelona dos exemplars (les dues sèries) del recull de Jaume Massó Torrents Croquis pirinencs, de l'edició de la Biblioteca popular de L'Avenç de 1903.
 
M'ha semblat interessant oferir dos dels contes del recull que tenen com a escenari llocs dels Ripollès. "El correu de Camprodon", ja pel títol es veu clara la seva localització. El segon conte, "En Valentí", es localitza a la zona de Toses, a la vall de Rigard.
 
Croquis pirinencs és una de les més celebrades obres de Massó Torrents, editada per primera vegada el 1896 i reetidada en dues sèries a la Biblioteca popular de l'Avenç el 1903.

De Massó Torrents, en clau ripollesa, cal esmentar també la seva obra Lo Fresser (1883).

Jaume Massó i Torrents (1863-1943) fou un editor, escriptor i erudit català, fundador de la revista catalanista L'Avenç el 1881, quan tenia sols 18 anys; revista de la que fou director. Des d'aquesta plataforma, associat des de 1891 amb Joaquim Casas i Carbó, impulsà les publicacions de L'Avenç, amb més de cinc cents títols, fet que convertí l'editorial (1881-1915) en el nucli intel·lectual més influent del modernisme.

De família acabalada pel comerç amb Amèrica, freqüentà algunes facultats universitàries sense, però, llicenciar-se i viatjà, sovint, per Europa.

Des de jove estigué influït per Valentí Almirall, pel catalanisme d'esquerres. Així participà al Primer Congrés Catalanista (1880), en el Centre Català, s'adherí a la Unió Catalanista (1897) i milità en el Centre Nacionalista Republicà (1906). Fou membre de la comissió tècnica que convocà el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906). Estem doncs davant un personatge amb voluntat nacionalista i actitud liberal, que va participar en la modernització cultural i política del catalanisme.

Fou membre fundacional de l'Institut d'Estudis Catalans (1907) i en fou l'arxiver-bibliotecari. També va ser el responsable de la formació inicial de la Biblioteca de Catalunya. Fou professor dels Estudis Universitaris Catalans (1906-1907) i de l'Escola de Bibliotecàries des de l'any 1932. Li fou concedit el doctorat honoris causa de la Universitat Autònoma de Barcelona (1934).

Fou també president del Centre Excursionista de Catalunya (1915-1919). Havia iniciat la seva activitat excursionista l'any 1882 a l'Associació d'Excursions Catalana, tant lligada a la reconstrucció del monestir de Ripoll. Va presidir  i de l'Ateneu Barcelonès (1926-1927).

Col·laborà en diverses publicacions i fou autor d'un gran nombre d'estudis erudits, principalment d'història literària i bibliografia. Els seus treballs suposen uns 270 títols entre llibres, poesies i articles. La seva gran vocació fou l'erudició històrica i literària catalana, a la qual aplicà un rigor poc habitual a l'època, especialment en la recerca de nombrosos repertoris bibliogràfics. Publicà la "Revista de Bibliografia Catalana" (1901-1907). Col·laborà a la Bibliotheca Hispanica, de Foulché-Delbosc, on publicà les Obres poètiques de Jordi de Sant Jordi (1902) i la versió catalana del 1429 del Decameró (1910). També cal destacar Historiografia de Catalunya en català durant l'època nacional (1906), Exposició d'un pla de publicació de les Cròniques catalanes (1909), Bibliografia dels antics poetes catalans (1914) i Repertori de l'antiga literatura catalana (1932).

Publicà, finançades per alguns amics, les memòries Cinquanta anys de vida literària (1934).

A la seva obra literaria cal recordar, a més de les dues obres que esmentaré a continuació, els llibres de poesies Llibre del cor (1888) i  Natura (1898), una novel·la Desil·lusió (1904) i el drama líric La Fada (1897), musicat per Morera.

Hi havia una vegada un antic monestir benedictí (un conte inacabat)

Hi havia una vegada un antic monestir benedictí, amb un seguit d’elements monumentals molt importants, d’un gran nivell internacional.

El monestir, que va patir un greu abandonament fa més d’un segle, durant bastants anys, fou posat, desprès de diferents vicissituds, sota la tutela d’un tutor, que d’aquesta manera assolia un cert pedigrí catalanista.

Amb els anys, el conjunt monàstic va començar a patir diferents malalties, entre elles una de molt important que afectava a la seva façana, una portada romànica.

Era una malaltia molt greu, de la qual desprès de diferents experiments no gaire afortunats, s’arribà a un tractament que va aconseguir estabilitzar el mal.

Però el monestir i especialment la seva façana, tenia que continuar, quasi de per vida, sota una atenta supervisió dels metges, enllitat, però no mancat de força.

I així va quedar la cosa; però com era suposable, amb el pas dels anys, la situació del tutor, dels metges i dels amics, donada la llarga malaltia, va anar canviant, ja que aquestes situacions sempre es fan llargues i poc atractives, molestes i d’una gestió pesada.

El monestir romànic tenia una sèrie d’amics, coneguts, admiradors, en definitiva, una certa projecció social. I no estem parlant sols d’una certa i reconeguda vàlua. Estem parlant que era un element central, bàsic, de gran interès històric, artístic, d’una reconeguda entitat.

El tutor, que inicialment va emprendre la seva funció amb molta il•lusió, va patir greus problemes econòmics quan va assumir la seva funció de pare jurídic feia més d’un segle.

Amb el pas del temps, i molt darrerament (estem parlant dels darrers deu anys, donada l’evolució social), el tutor va reconvertir la seva inicial motivació tutorial, cap a altres elements, fruït d’una profunda crisi religiosa i social personal.

Ara, al tutor, ja sols li interessava el monestir ja que era seu d’una parròquia, on el més important era que exercia de lloc de culte, essent els elements monumentals sols un instrument secundari.

Els objectius de projecció nacionalista o de custodia d’uns elements artístics emblemàtics, eren ara superats per una visió de la religió de tipus espiritual, moltes vegades ancorada en una visió socialment conservadora, d’una certa contenció i de caràcter defensiu. I el costos de conservació del conjunt quasi sempre superaven les possibilitats econòmiques del tutor. Un exemple, molt recent, fou la necessitat de renovar el taulat del conjunt monumental monàstic.

L’administració, els metges que havien participat activament en la cura, donat el seu caràcter artístic, tant interessant, que havia participat molt activament en el procés de guariment i en l’establiment del seu enllitament per la greu malaltia de la façana romànica, també va patir canvis en la seva estructura i les dinàmiques pròpies de les estructures administratives.

L’administració metge, davant l’enllitament permanent al que calia sotmetre al pacient, va establir, fent ús de la seva potestat, que els elements que eren competència seva, li eren molt onerosos. I que la situació econòmica l’estrenyia sovint i que altres malalt també requerien la seva atenció.

A més, a l’administració, la seva posició li era incòmode. Hi havia un tutor, amb les seves funcions legals, i a ella li tocava una poc galdosa acció. No era tutor o propietari, protagonista en definitiva. La seva acció no rendia evidents rèdits electorals. No n’era l’amo! És mes, la legislació li impedia un acció més directa i contundent. No podia, sense un cert capteniment, exercir una acció sobre propietat privada, per més element artístic i protegit culturalment que fos el malalt.

Fet un anàlisi de la situació, l’administració va establir, en una primera posició, abans d’examinar amb més profunditat el problema, que hi havia una sèrie de qüestions a realitzar amb una certa urgència.

A l’administració li era incòmode un enfrontament amb el tutor, que era un persona molt important. Malgrat el valor social, públic del conjunt monàstic, era absurd, fins hi tot, un enfrontament per al final assolir més responsabilitat i adquirir compromisos econòmics, sempre difícils i complicats. Per realitzar una acció d’aquesta mena, calia heroisme, abnegació i una molt profunda voluntat de servei públic. I no tenir cap por a enfrontar-se a una situació gens fàcil.

El tutor, la paternitat sempre és una acció molt complicada i plena d’exigències morals, li calia entendre, sense egoismes i amb una visió oberta, que potser la millor situació per al pacient, era un canvi d’estatus jurídic. I això, no volia fer deixar de obtenir, del fill adoptat, la companyia que fins ara havia ofert i ni deixar d’obtenir els rèdits morals que fins aleshores s’havien obtingut. Era més que mai, necessari estimar molt, sense esperar res a canvi. Sols pensar en el millor pel malalt.

A la enllitada portada romànica li calia una sèrie important d’accions d’una certa urgència, segons els paper de l’administració metge: per un costat millorar les condicions ambientals amb la renovació dels sistema d’aire i calefacció del que gaudia (que feia molts anys que havien estat col•locats), una neteja amb profunditat de la pols que amb els anys s’havia acumulat en el espai on hi havia el malalt crònic. També hi havia qüestions menors, com establir un sistema de neteja que no aixequés pols. I alhora, com un element més, establir un règim de visites dels amics de l’art i dels veïns que tenia la portada romànica.

I de tot el seguit de prioritat, curiosament i amb molta intel•ligència, l’administració metge va prioritzar les que no tenien cost econòmic pel ella i que, també molt sàviament, eren competència seva però que li calia aplicar al tutor. Estem parlant del règim de visites.

D’aquesta manera l’administració es cobria les seves responsabilitats sense comprometre cap de les obligacions econòmiques que li podien recaure. Podia estar tranquil! Ningú li podia reclamar responsabilitats sense una argumentació bastant complexa, i podia, amb una certa flexibilitat, anar graduant (sense pressa i sense reclamacions) les altres urgències que ell mateix havia assenyalat.

Els amics del malalt, per una altre costat, eren éssers sense capacitat de decisió directa. Ni el tutor ni l’administració els tenien gaire en compte. El tutor i l’administració tenien obligacions concretes. Els amics del malalt, de l’obra artística, eren sols això, amics, benaventurats, de no gaudien de cap dret molt jurídicament concretat.

Podien, sempre, mostrar la seva admiració, la seva estima pel malalt, però no tenien drets. Podien establir-se unívocament obligacions personals cap al malalt i, paradoxalment, això era el que estava passant. Eren amics i admiradors sense cap obligació, sense cap benefici. Eren amics i admiradors, sols això!

I malgrat la manca de promoció del malalt, malgrat no tenir cap al•licient, els amics i admiradors, continuaven anant a veure al malalt (un signe del seu valor intangible) i esmerçaven feina i diners en el seu estudi, examen i coneixement, sense cap ajut i sense cap recompensa.

L’estat del pacient, el monestir i la seva portada romànica, d’una gran projecció social, una mostra cultural de gran valor, la situació (malgrat la seva gravetat) no li deixava d’atorgar un aurèola mítica.

Els amics, els més íntims, creien d’una manera molt clara, que malgrat la situació d’enllitament del malalt, la seva funció cultural, de projecció pública, no podia deixar d’existir. La portada romànica fou creada per gaudir d’ella i tenia, encara ara, un llarg punt que atreia l’atenció, punts foscos de la seva vida, que calia conèxier per estimar-la encara més.

No es podia, sense greu atemptat a la seva integritat, negligir i modificar la funció que el monestir i la seva façana monumental, una gran obra d’art, venia a complir.

Ans el contrari, malgrat el seu enllitament, el seu èxit sense màcula era una mostra de la permanència del missatge artístic que s’havia intentat transmetre al construir-la.

Però per fer realitat aquesta voluntat, calia que el tutor i l’administració competent, fessin els passos necessaris. Calia continuar amb l’anàlisi i l’estudi, incentivar l’admiració, l’estima i el carinyo. Calia prendre les mesures per tal que el malalt, malgrat les xacres, continués gaudint de l’estima de molts.

La malaltia del monestir, pel seu grau, per afectar sols una part de la seva estructura, la portada, no havia (per salut mental) d’afectar la seva voluntat intrínsec, ser una llum artística, un centre històric i un lloc emblemàtic.

Ans al contrari, la millor opció per no afectar la salut mental del malalt, era reforçar la seva voluntat, fer que més que mai complís amb la seva funció, amb els objectius que s’havia establert. En cas contrari podia patir una greu depressió i les afectacions mentals negatives tots sabem que no afectant positivament gens a un malalt.

Davant la malaltia i la necessitat de oferir al malalt la millor de les convalescències, semblava clar que tant el tutor com l’administració, comptat amb els amics, establissin un marc el més favorable possible per anar oferint al pacient, les cures i atencions, l’estima de manera el més bona possible.

Estem davant un conte inacabat, que comença amb un tradicional “Era una vegada ....”. Malauradament, a pesar de no tenir un desenllaç, no és un final feliç. Però tampoc la situació del conte ens aboca a una conclusió fatal. L’argument no és irrecuperable. Encara no s’ha escrit una darrera paraula, una darrera paràbola.

Estem en un moment del desenvolupament de l’estructura del conte on tots els protagonistes poden millorar la seva actuació. Esperem que així sigui per no tenir que concloure amb un final gens encoratjador.

La vall de Camprodon té interessos diferents al Ripollès?

En els darrers temps he escoltat en diferents ambients i per part de persones molt diferents una certa “cantinel•la” sobre les bondats de la segregació de la vall de Camprodon del Ripollès i la seva conversió administrativa com a comarca.

Fent un petit resum, la idea que m’ha sonat multidifundida és la següent: “La vall de Camprodon té un interessos diferents de Ripoll, som un lloc turístic, i la nostra conversió com a comarca ens donaria més diners que dedicaríem al que és la nostra principal font d’ingressos”. I s’afegeix: “El Ripollès com a conjunt té altres interessos i pertànyer a la comarca no ens ofereix les avantatges que obtindríem anant sols com a comarca”.

Evidentment, com es pot veure, no estem parlant de sentiments de pertinença (que no cal discutir), sinó molt clarament de recerca del benefici per una zona de la comarca del Ripollès. I vull dir d’entrada que la formulació resulta absolutament legítima. Tothom té dret a intentar trobar el que sigui millor per a la seva vida individual i col•lectiva.

El que resulta paradoxal de la situació és que hi ha una queixa implícita contra la direcció que ha tingut el Consell Comarcal del Ripollès en relació a Camprodon. Però resulta que una majoria de presidents del Consell Comarcal del Ripollès han estat ciutadans, amb noms i cognoms, de Camprodon. I aquest és la subsegüent conclusió: Suposo que això és un retret a gent com l’antic alcalde de Sant Pau de Segúries (fou president del Consell de Muntanya del Ripollès), en Peiró i en Vilarrasa, que foren president de l’ens comarcal. És una queixa contra la seva actuació? Cap problema: tot polític sap que la seva actuació mereix l’aplaudiment o el rebuig dels ciutadans.

Algú creu que la gent de Camprodon viu del turisme? És viu a Camprodon del que es treballa, exagero evidentment!, durant dos dies a la setmana i un mes a l’any? No hi ha a la vall de Camprodon molta gent, joves sobretot, que treballen a la indústria de la resta de la comarca i de la Garrotxa? He intentat trobar dades estadístiques que mostren que la relació de Camprodon amb el Ripollès té molta més força del que alguns creuen o, potser, volen fer creure.

Camprodon, encara que siguin dades estadístiques de mobilitat de l'any 2001, té 140 desplaçaments diaris a Barcelona, 42 a Ripoll, 39 a Olot, 25 a Sant Joan de les Abadesses, 29 a Sant Pau de Seguries, 21 a Girona, 13 a Vic i 10 a Campdevanol. I agafa 22 desplaçaments diaris de Ripoll i 13 de Sant Joan de les Abadesses.

Que vol dir això, que Camprodon (i suposa que és la dinàmica de quais tota la vall) marxa més cap a la resta del Ripollès que a llocs moltes vegades esmentats com predilectes del camprodonins com Olot o Girona.

Aquestes dades demostren que hi ha una realitat soterrada, que és d’una importància capital en l’economia de la vall de Camprodon. És, evidentment, legítim, donar una imatges diferent, la del turisme com a font principal de riquesa de la zona i de total autosuficiència i de manca de connexió amb la resta del Ripollès. Cadascú té dret a la seva pròpia imatge i a fer-se una realitat virtual.

El problema o característica determinant de la vall de Camprodon no és la seva estructura social i econòmica centrada suposadament en el turisme. El que determina la futura comarca de Camprodon és que tindria sols 4.600 habitants. La vall de Camprodon suposa un 17 per cent de la comarca del Ripoll (26.400 habitants).

Algú creu que amb una quantitat tan baixa d’habitants seria possible econòmicament l’existència d’un hospital o d’un institut d’ensenyament mitjà? Creuen que pel fet de tenir una comarca tindrien més inversió per càpita que altres zones? Si algú contesta afirmativament aquestes dos interrogants no sap com funciona l’economia.

Camprodon té tot el dret a especular amb el seu futur com a comarca, però seria molt contraproduent que ho fes enganyant-se i sobre falsos supòsits. Seria molt bo que el debat fos profund i no basat en apriorismes i visions i esperances falses. Res seria pitjor que una mala opció fruït d’enlluernaments i imaginacions.