Un conte ambientat al Ripollès de Jaume Massó i Torrents: "El contrabandista"

Fa ja unes setmanes vaig oferir uns dels contes de Jaume Massó Torrents, d'un dels seus reculls Croquis pirinencs, ambientats al Ripollès.

Avui ofereixo una altra mostra del treball literari de Massó Torrents, un narració ambientada a la vall de Camprodon i al Conflent.

Aquest treball va formar part del tercer lliurament de Croquís pirenencs (tercera serie).  Jo l'he trobat a Revista de Catalunya (Any I. Núm. 1. Barcelona, 3 d’abril de 1912), dins d'una secció titulada "Prosistes catalans d'ara"

Un contrabandista 

En Cames havía arrencat de Vilallonga i feia tota la pujada a cavall fins ben aprop de les roques d'en Mercé. Desde algunes sortides s'estalviava a les costes perqué'l cançaven; a les baixades, en canvi, encara estava a punt de doblar el camí qualsevol; lo cert es que en ell no era ben bé un mèrit perquè tes seves carnes eren llargues i tenia la petja ferma i segura. La seva flaquesa li provenía del pit.

Se’n solía endur en Tubau com a moço de peu, en Tubau que no callava mai tot lo llarg del camí, un pic havia encetat la conversa. Pel poble enraonava poc, era només en posant-se en marxa que li entrava la parlera. Pensava alt, i totes les qüestions de veinat i les xafarderies de la seva muller les anava descapdellant a tota veu, tot seguint l'euga i, en ocasions que la costa era sobtada, agafant-se-li a la cua. En Cames, mal colocat dalt de la bestia, sense respondre-li mai, se deixava condormir amb la xerrameca del vell. En Tubau se alabava d'haver estat presoner dels carlins a Camprodon, ont mai tenia recort d'haver patit més fam ni més gana; d'ençà d'aquell fet s'alabava també de no creure en capellans ni en metges, car tots anaven al seu negaci, com ell mateix. Tota la seva fé se concentrava en les oracions i les creus que solía fer la seva dona, que tot ha curava i tot ha sabia. Parlava de les seves cures amb certa unció i creia fermament, com ella, en les arts de bruixeria i en revinents i en malsdonats i en la gent que fa patir.

En Cames, rebrot d'una niçaga de pastors, carnicers i tractants en bestiar, s'havía tornat a entregar al contrabándol, d'ençà que havia complert el servei. De noi i de jovenot havia sempre seguit al seu pare; era un dels més guapos sapats minyons d'aquells rodals. El motiu li venia de que, assegut, pareixia no saber que fer-se de les cames i també de les llargues gambades que pegava en posant-se a caminar. 


Durant els tres anys d'artiller va espatllar-se bon xic, la seva complexió no essent apta pels abusos als quals amb alguns companys d'armes s'havia entregat. Malgrat això, amb el seu aire formalot, poc rialler de natural, amb la mateixa conciencia havia servit en l'exèrcit que ara complia’l seu arriscat negaci del contrabándol. Estava al caire de tombar els trenta i restava fadri, vivint sol amb sa mare. Feia extrany veure aquel homenás montat i a peu un vell de setanta, menut i secalló.

No gaire lluny de l'indret dels rocs d'en Mercé, en Cames va descavalcar i en Tubau amb l’euga varen entornar-se'n, emprenent la devallada. Durant un tall de camí encara l'airet matinal ens trametia alguns mots saltats del llarg soliloqui a alta veu d'en Tubau, que anaven fent-se confosos gradualment a mesura que la distancia'ns separava; una estona vàrem passar que encara'l sentíem sense veure'l.

El día, que havia anat trencant durant la pujada deixant-nos tot just entreveure'l veinat de Feitús als nostres peus, ja era ben alt al punt d'entrar en la collada del Costabona. Aquell maig era ben dolç; tan mateix de les clapes de neu que a raigs mormoladors s’anaven fonent, hi esclatava la més espléndida florida de jonquilles formant altres clapes d'una nova blancor piguellejada de groc, exteses gaire bé tant com aquelles que la neu formava. Després, en arribant als rocs de Rotlá, en Cames ens els ensenyava com reliquies d'aquell personatge que la llegenda ha transformat en un Hèrcul pirenenc: la rpcaça enorme ont ell seia amb les marques ferotges de sa masculinitat, l'abeurador del seu cavall; i, tot mostrant-nos-els, ens deia: «Aquí ell i el seu cavall se reposaven quan venien llaçats.»

En una de les tantas fonts de la Perdiu que’s troben pels alts paratges, provinents de les neus en fosa, vàrem fer un prim dinar. Els daltabaixos ens voltaven i podíem posar una cama a França i l'altra a Espanya sense adonar-nos que allò fossin fronteres. En Cames se’n reia pla bé de les demarcacions dels Estats, que en aquells baralts no s'hi veu rastre de fites! Comprava bestiar al Conflent i entrava ramades de xais i de vedells de la manera més traçuda que podia, havent sabut trobar la manera de prescindir dels carrabiners que, per altra part, no'l solien gaire molestar. Oh el ferest paisatge ont reposàvem ageguts de cara al cel i els braços sota'l cap! Lleugeres bromes passaven galopant i la màgica volta del cel romania perxò quasi sempre rasa, llisa; tot a l'entorn nostre unes grans llepades de neu formaven cresteres i baumes brillejantes tot dentellejant aprop dels rierols en que's foníen. Sobtosament se va fer sentir un brogit de rocs que s'escorrien per un tarter i en Cames ens senyalava un isart, que va passar rabent aprop nostre. Tot seguit divisàrem un escamot de sis, alerta'l cap airós, que desapareixia quasi sens tocar terra, volant, deixant-nos com una halenada de gracia i de llibertat.

Mes la jornada era encara llarga i les hores comptades: ens calia apretar el pas. En Cames no era massa amic de garlar, mes li agradava mostrar-nos quelcom pel camí. En el desolat pla de can Magre ens va fer veure la calavera d'un vedell perdut per el en el darrer viatge, en mig d'una furiosa tempestat de vent. Ens parlava, amb frases curtes i trencades, de les amargures de l'ofici, dels perills del mal temps i de les neus, de lo arriscat que es passar bestiar per aquelles altituts.

Per les esquerdes de Roja varem anar a parar, pel llarguíssim camí empedrat de la Tira, nom que tant ofén als seus veins, al vilatge de Pi. A la plaça hi havien bailes; les noies lluíen llurs cofes les millors i algunes hi duien enrondada una corona de flors; llurs fringaires, vestits vulgarrnent de negre, hi feíen bracet, amb desig de emportar-se-les a un lloc solitari.

El nostre company de camí allí acabava’l seu per aquell dia: a Pi havia trovat coneixences, quasi tothom li deia quelcom. A nosaltres se'ns va presentar a mateix l’instituteur, un francès del nord que's trobava expatriat en aquell vilatge català. Tenia l'aspecte miseriós i no semblava fer de gust el seu delicat ofici; a les poques paraules ens va fer sentir tot el seu despit contra la llengua parlada en aquells pobles; aviat vàrem compendre com devia fer-lo sentir encara més, aquell seu despit, an els fills d'aquells pagesos i de quina manera més poc agradosa’ls devia fer apendre la llengua que ell tenia com a natural.

A entrellusca vàrem pendre comiat d'en Cames, a la fosca emprenguérem el camí dret a Sagorra i a Vernet. Com que no'ns mancava delit després d'aquella llarga jornada a peu, trobant els juglars a punt de fer bailar, en arribant a la plaça de Vernet, encara vàrem fer-hi un parell de balls abans d'entregar-nos de plè a les delícies del repòs.

Al cap de cosa d'un any, de passada cap a Setcases, vàrem deturar-nos a Vilallonga preguntant per en Cames. El simpàtic contrabandista havia mort tísic. Al cap de poca estona trovàrem en Tubau que'ns ho va dir senzillament, i vàrem conèixer la trapacera de la seva muller, petitona i de llavis prims, que amb un aire saberut, entre una colla d'altres coses, ens va dir:

«Si sa mere li hagués fet els perfums que jo li deia — farigoles, pinyes bordes —, potser se hagueren estobat un xic els canons.» 

"Ens en farem la carcanada" Altaveu (Ripoll, 18 d'agost de 1936):

Hi ha articles que marquen una època. El que avui us presento té molt elements interessants.

Va ser publicat al setmanari de Ripoll Altaveu (Any VI. Num. 239. Ripoll, 18 de juliol del 1936) en una data que per molts va ser inoblidable, la marca la inici de la guerra civil (1936-1939).

Estem davant un text molt ben escrit i absolutament premonitori. La data de publicació imposa que fou escrit uns dies abans, pocs dies abans, quan encara no hi havia cap fet. Però havent-lo llegit, et queda clar que malgrat la precaució de l'autor, que  el "temps cuidarà de dir-ho", els fets foren els que foren. 

Ens en farem la carcanada
Es impossible que ho resisteixi. El cos social no pot aguantar tantes calaverades. Dematí, tarda i nit. Dies, setmanes i mesos. Ja fa mig any que dura la murga i el que pot durar si amb cataplasmes hom vol curar-lo. Els aires de violència han aconseguit de malmetre-li tot l’aparell respiratori. Apunteu l’orella i escolteu. Ningú no respira a ple pulmó. En lloc de respirar, bufar és el que fem i encara gràcies. Aneu-vos-en al cor. Amb tants d’ensurts, esglais, emocions, assassinats, fantasies desbordades i odis organitzats, no hi ha cor que triquetegi a satisfacció dels facultatius. Resseguiu l’estómac. Analitzeu la sang. Observeu els ulls. Res que funcioni com cal, ni res que es trobi amb les condicions degudes. Tot està desballestat. Fins el fetge el qual aguanta rocs i no pedres. Es més; l’ossamenta ja cruxeix i el mal de Pott comença a minar-la. Qui més qui menys tothom va corbat. Ja no hi ha qui aguanti la línia. Ni les senyores. M’equivoco. El «Civilón». El salamanquí indultat a Barcelona. Hom assegura que estima els homes. Santa paraula. Si de mi depengués no tornaria a Salamanca. S’aturaria pel camí l’exhibiria a xics i grans, els de sang blava i els de sang roja i els diria: «Civilón», estima els homes. Imiteu-lo, que no és cap yergonya imitar les besties, quan les persones s’han animalitzat en tan gran manera.
Algú dirà: literatura. Potser si. Potser no. Al capdevall escarnim als altres amb l’avantatge que la nostra de literatura és d’un dia i a ningú no perjudica. En canvi, la dels altres fa sis mesos que dura i temem que ens faci perdre fins la carcanada.
El temps cuidarà de dir-ho.

Cal dir que l'article el va escriure un dels millors periodistes ripollesos, Josep Palau i Sayós. Sols per aquesta article editorial podem conferir-li aquest gran qualificatiu.

La personalitat política i periodística de Francesc Palau
Francesc Palau i Sayós era el 1936 el cap d'oficina de Talleres Casals i dirigia l’administració i les vendes, sota el guiatge de Joan Casals i Vinyals, que havia estat el primer alcalde republicà de Ripoll l'any 1931.

Francesc Palau i Sayós, a part de la dedicació professional, tenia una vocació secreta de periodista i literat, i, complementàriament a aquestes dues facetes, també de polític.

Francesc Palau, com a home de can Casals, havia format part del conglomerat polític que aquests havien creat a Ripoll sota les sigles d’Acció Catalana, el que avui seria un partit de centre dreta.

Francesc Palau i Sayós fou el pare de Josep Palau Francès, el soci d’Eduard Soler a la gran empresa ripollesa i ara petita multinacional Soler&Palau.

Amb posterioritat a la constitució del Comitè de Milícies Antifeixistes de Ripoll (21 de juliol de 1936) alguns elements de la dreta ripollesa, entre els quals hi havia Francesc Palau i Sayós, varen ser detinguts i empresonats als locals de la Mútua Sant Hou, el col·legi privat creat per superar el laicisme imposat per la República.

Francesc Palau era el director i redactor d’Altaveu (1931-1936), una de les revistes més prestigioses de tota la història periodística ripollesa, que encara avui ens sorprèn per la seva modernor i disseny.

Però més enllà d'aquest paper publicista, Francesc Palau havia estat el valedor de la candidatura municipal de gener de 1934 d’Unió Ripollesa Republicana, que aplegava homes de la Lliga, del grup dretà d’en Serdà i d’Acció Catalana, el grup d’en Casals.

Francesc Palau va haver d'exiliar-se a l'Espanya "nacional" i Josep Palau i Francàs recorda que “a casa sols varen quedar dones, monges escapades dels convents i nens. El pare i els dos tiets capellans varen haver de fugir.

Francesc Palau acabada la guerra civil va mostrar un capteniment polític remarcable a pesar de la seva provada experiència i sapiència. No fou regidor municipal, per exemple.

Francesc Palau ha estat assenyalat per alguns dels antics col·laboradors d’El Ripollés (1954-1967) com “el nostre mestre en temes de la Vila. Fou l’únic mestre local periodístic que podem dir que hem tingut”. No obstant això, a pesar de que no constava entre els redactors de la revista; se’ns ha fet avinent que era una de les ànimes secretes de la publicació.

Durant la singladura d’El Ripollés (1954-1967), Francesc Palau signava els seus escrits amb un simple Cesc. Entre els articles d’aquesta etapa remarquem "La portada en peligro", que formava part d’una secció fixa titulada Lo que falta y lo que sobra, un altre article que cal que estigui en qualsevol antologia del periodisme ripollès.

De la capacitat literària de Francesc Palau, n’és també una mostra les diferents auques que realitzà sobre Soler&Palau.

El mestratge periodístic de Francesc Palau fou reconegut d’una manera explícita en un homenatge el gener de 1962 durant l’entrega de les plaques Tomàs Raguer. Busquets i Molas li deia “decano” de la premsa local i Joaquim Boixés va escriure una poesia que li fou lliurada en un acte públic per l’hereu i la pubilla de Ripoll:

Amic Cesc: vós sabeu que no endevinen
els llavis la cançó del sentiment
quan el cor canta i els sentits s’afinen,
el llavi pot restar las i dorment.

Sabeu també que un brot de senzillesa
porta més flaires de sinceritat;
arriba més al cor la llar encesa;
fa més una encaixada d’amistat.

L’ofrena d’homenatge és ben senzilla
i té un regust d’afecte ben encès;
i us el tramet una pairal pubilla
que fa de portantveu d’El Ripollés.

Galans minyons, portant la veu del poble,
en aquesta homenatge us volen dir
que, si ésser ripollès es ja ésser noble,
vós ho sou més: que aimeu al Monestir.

Doncs, per deixar record del vostre efecte
i de l’estimació de tots, ara accepteu
aquest present que us faig, amb tot respecte,
en nom de la revista que estimeu.

L'Intransigent (Ripoll, 1934): "A cada puerco le llega su San Martín"

Sobre la guerra civil s'ha escrit molt, moltíssim, però sempre queda quelcom a explicar ja que la cosa dòna per molt.

Una mostra del clima imperant que va propiciar el desastre de la guerra civil (1936-1939) n'és una article del periòdic L’Instransigent, òrgan de les joventuts d’Estat Català del Ripollès (Any 1 - Núm. 9. Ripoll, 22 de setembre de 1934), que tenia la seva redacció  al carrer Estació, 3 baixos, de Ripoll.

En aquesta publicació, que no és pas dels que han estat nomenats "incontrolats", ja que estem parlant un sector molt concret del catalanisme, hi ha un article que té per títol "Us tindrem present", que acaba amb una frase molt dura, en castellà:  "A cada puerco le llega su San Martín".

Us l'ofereixo:

CRONICA
Us tindrem present

Els fills bords de Catalunya, cal recordar-los. Aquests catalans que han anat a Madrid a demanar que ens arrabassessin la poca llibertat autònoma que tenim, cal fitxar-los, calque el poble de Catalunya no els toleri més al seu sí.
La Pàtria, per aquests mal nascuts no compta, els obrers, els camperols, aquells que fan possible la grandesa de Catalunya, que els han enriquit amb el seu esforç, quan ells eren protegits per la monarquia, quan en nom d’una Pàtria inexistent el bo i millor de la nostra joventut quéia en terres del Marroc, ells no tenien el gest gallard de protestar contra els opressors, contra els espanyols assassins. Ha calgut que s’establís justícia social a Catalunya, ha calgut que un govern nacional sorgit de l’immensa majoria dels catalans fes una llei, perquè els homes també tinguessin Pàtria, perquè el seu esforç damunt la terra no fos estèril, per veure el patriotisme d’aquesta mena de gent.
Recordeu-los:
Eduard Sunyer, home retrògrada, inofensiu en matèria política; anti-catalanista per convicció, cobra de la Generalitat i de l’Estat espanyol Recaptador de cèdules i contribucions; és una vergonya consentir que ostenti més dit càrrec.
Salvador Vilarrasa (a) Roqué, terratinent, explotador amb tota la extensió
(Acaba a la pigína 3).
(Vé de la pigína 1).
de la paraula, home que té una concepció de la caritat completament oposada als sentiments humans. Catalanista —ho fa veure — dels que han de cercar la raó a Madrid, perquè l’han perduda a casa nostra.
Eusebi Budallés, ex-noble, conegut per el marqués de la Trepadella, home ridícul i antiquat que no té noció de res, tipus clàssic dels que no saben res de res, però que per instint i sentiments són dolents; no valdria la pena de parlar-ne si no és per dir, que la seva gosadia cal tenir-la en compte.
I tu «Simonet», Sr. Eusebi Pujol, que tens de passar per Sant Sebastiá per despistar, però sabem que endut pel teu egoisme traicionès a la Pàtria que per vergonya teva, t’ha vist néixer, creiem en el teu odi contra els obrers, contra els parcers, en els teus sentiments d’explotador sense escrúpols, potser per seguir ja una tradició de nissaga, amb tot i això gairebé ens sorprengué, però ara caldrà recordar-te.
I tots els que haveu traicionat, la Sobirania Nacional, tots els que pidoleu als espanyols, no sou dignes ni del minimum de respecte que es deu al ser més repulsiu, us prometem per la nostra dignitat l’estricte compliment del deure. Aplicarem el refrà d’aquelles terres que trepitjàreu, i per fer més efecte us el diem amb la seva llengua: A cada puerco le llega su San Martín.
Nota de la Redacció: Agrairem als nostres llegidors que si recorden algun altre nom dels individus d’ací Ripoll que anaren a Madrid com a «isidristes» que ens ho comuniquin que també els hi farem la seva biografia gratuïta.

L'article va sense signar.

Per contextualitzar l'article cal dir que es una denuncia als que varen participar en la concentració contra la Llei de Contractes de Conreu, elaborada pel govern de Lluís Companys l'abril de 1934 i votada pel Parlament de Catalunya, que tenia com a finalitat bàsica substituir l'antic contracte de rabassa morta a fi de protegir els camperols.

Per tombar la llei els terratinents catalans s'uniren al voltant de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI), els "isidristes" de l'article, i amb el partit dretà de Lliga Catalana, presentaren un recurs al Tribunal de Garanties Constitucionals al·legant que la Generalitat de Catalunya s'excedia de les seves competències estatutàries. El Tribunal de Garanties Constitucionals, tribunal conformat pels polítics no catalans, en el context d'una Espanya amb governs de centredreta, va donar la raó a l'IACSI i anul·là la llei (6 de juny de 1934). Tanmateix, com a resposta, el Parlament de Catalunya tornà a aprovar el mateix text íntegrament tot desafiant l'autoritat d'un tribunal conformat pels polítics no catalans. El 8 de setembre uns cinc mil propietaris agrícoles catalans mobilitzats per un IACSI dirigit per Cirera Volta, un dels fundadors de la CEDA a Catalunya, organitzen una marxa a Madrid, amb míting de Gil Robles, reclamant l’execució immediata de la sentència del Tribunal de Garanties Constitucional.

Com es pot veure les mencions personals no tenen cap aturador i cal reflexionar ja que alguns dels mecionats seran assessinats durant els primers mesos de la revolta.
Eusebi de Budallès, propietari, de 60 anys, serà assassinat amb el seu cunyat Eduard Díaz Contreras, agent d'aduanes, de 45 anys, al paratge de Rama de la carretera de Ripoll a Sant Joan de les Abadesses, el 28 de juliol de 1936.
Cal dir que entre les persones assassinades el 1936 hi ha a Ripoll molt agent relacionada amb aquesta fets i els posteriors, els anomenats "Fets d'octubre" de 1934, quan hi ha un moviment insurreccional del govern autònom de Catalunya contra règim republicà conservador, amb la proclamació del president Lluís Companys de l'Estat Català de la República Federal Espanyola el 6 d'octubre de 1934.

D'entre els assassinats el 1936 (veure la llista en l'obra Sofia Castillo i Olga Camps, La Guerra civil a Ripoll (1936-1939)) hi ha Josep Prats Pernau, secretari de l'Ajuntament de Parròquia de Ripoll (mort al coll de Canes, Vallfogona, el 26 de setembre de 1936; i Josep Caballeria Peix, que havia estat alcalde de Ripoll desprès del fets d'octubre de 1934 (mort a les afores de Campdevànol, 28 d'agost de 1936).

Per tots aquesta fets resulta interessant recordar aquest article que sense cap dubte ha de formar part d'un antologia de la premsa comarcals ripollesa.