Algunes vegades s’ha posat al costat del meu nom i cognom l’afegitó de
historiador.
Tinc que confessar que em neguiteja aquest titulació. Jo sóc periodista,
per titulació universitària, i encara que la meva afició per la història ha
estat una constant des de molt petit, i hagi escrit història, que tingui llegits
molts llibres sobre història i metodologia històrica; quan se m’adjectiva com
historiador tinc recances. I, tinc que dir-ho alt i clar, m’hagués agradat ser
historiador, amb el títol corresponent.
La veritat és que entre un periodista i un historiador no hi ha una actitud
massa diferent. Els periodistes han estat, potser amb massa laxitud, qualificats
com “historiadors del present”. En aquest sentit, els historiadors (almenys
això s’aconsellava) necessitaven allunyar-se dels fets, no ser contemporanis.
Els periodistes són uns professionals que tenen com a base del seu treball
donar informació als ciutadans mitjançant el que es diuen mitjans de
comunicació massius. Però alhora ho han de fer mitjançant una metodologia que,
molt simplement, podríem dir que ha de vehicular les informacions fent servir
els cinc “W” (una terminologia anglosaxona): Què? (What?), Qui? (Who?), Quan? (When?), On? (Where?) i Per què? (Why?).
Respondre a aquestes qüestions no és també la funció de l’historiador quan
explica els fets?
No estem pas, doncs, gaire lluny.
Els historiadors necessiten treballar sobre documents o informació
arqueològica. Els periodistes agafen el fets, els comentaris i les opinions i, en calent, les divulguen.
Potser hi ha una pràctica periodística que no s’escau a la tradició dels
historiadors.
El periodista, en el seu ADN, tenen un altra element consubstancial: els hi
cal estar present en el lloc que succeixen els fets, els hi cal estar al costat
dels protagonistes, la seva presència al lloc.
